Aquesta setmana, milions de jueus a tot el món recorden l’èpica fugida de l’esclavatge a Egipte, les deu plagues, l’obertura del Mar Roig i els quaranta anys de pelegrinatge al desert. És una història bonica, carregada de simbolisme i tradició. Però hi ha un problema: mai no va passar.
No és una afirmació provocadora per provocar. És el consens aclaparador de l’arqueologia moderna, l’egiptologia i la crítica històrica. Després de més d’un segle d’excavacions a Egipte, el Sinaí i el Canaan, els especialistes no han trobat cap prova que un grup massiu d’esclaus hebreus hagi viscut, treballat, fugit o peregrinat per aquesta regió. El silenci dels registres egipcis és ensordidor.
Els jeroglífics i els papirs de l’antic Egipte són obsessivament detallistes. Registraven collites, impostos, batalles, sequeres i fins i tot els somnis dels faraons. Però de l’esclavatge dels israelites, de les plagues que van devastar el país, de la pèrdua de tot un exèrcit al mar… ni una línia. Com és possible que la superpotència més burocràtica de l’antiguitat no deixés constància d’un cataclisme que, segons la Bíblia, gairebé la destrueix?
Tampoc hi ha rastre al Sinaí. Durant dècades, arqueòlegs d’Israel, els Estats Units i Europa han pentinat el desert a la recerca de ceràmica, campaments, tombes o qualsevol vestigi dels suposats 40 anys de pelegrinatge de centenars de milers de persones. No hi han trobat res. Zero. Perquè mai no hi va haver res a trobar.
L’evidència arqueològica a Canaan tampoc no quadra. Les ciutats que la Bíblia diu que Josuè va conquerir (com Jericó i Hai) en aquella època o estaven deshabitades o eren petits assentaments sense muralles. La conquesta violenta i llampec no té correlat real. El que sí que es veu és un sorgiment gradual i pacífic de poblats als turons de Judea, habitats per gent que era, la majoria, cananea local. És a dir, els israelites no van arribar de fora: van sortir de la pròpia terra de Canaan.
Aleshores, d’on surt el mite de l’Èxode? La història és un relat fundacional, construït segles després dels suposats fets, probablement durant l’exili a Babilònia (segle VI aC). Va servir per unificar les tribus del nord i del sud sota una identitat comuna: la d’un poble esclavitzat que va ser alliberat pel déu.
És un conte
d’origen poderós que diu: «nosaltres no som com els cananeus; nosaltres vam ser esclaus i la nostra força no ve d’exèrcits, sinó de l’aliança amb Jahvè»
https://www.google.com/url?sa=t&source=web&rct=j&opi=89978449&url=https://ca.wikipedia.org/wiki/P%25C3%25A9ssah&ved=2ahUKEwjwpamL7dSTAxVANvsDHRRgIcIQFnoECBgQAQ&usg=AOvVaw3C49F6e4mzQQji4fAjbk2D
I cal dir-ho sense eufemismes: el relat de l’Èxode, amb la idea d’un «poble elegit» i una «terra promesa», ha estat una màquina de fabricar excepcionalisme.
Durant segles, aquesta narrativa es va fer servir per justificar l’ocupació de territoris, la superioritat espiritual i la separació de la resta de la humanitat. Però cap poble és “escollit”. Cap ètnia no té línia directa amb la divinitat. Aquesta pretensió és tan absurda com si els grecs afirmessin que Zeus els va dictar les lleis o els nòrdics que Odín els va regalar Escandinàvia.
El que els jueus tenen —i això sí que és real— és una extraordinària capacitat per explicar històries. La Hagadà és una obra mestra de la literatura i la memòria col·lectiva. La tradició oral jueva ha preservat relats, lleis i poesies que han influït el món sencer. Però una cosa és admirar la cultura i una altra de molt diferent confondre els contes amb la història.
Celebrar el pesatge està bé. És una bella festa, plena de significats ètics: l’empatia amb l’oprimit, la memòria de l’esclavatge com a advertiment, l’esperança en l’alliberament. Però fem-ho sabent que és un mite. Com el de Ròmul i Rem, com el de la fundació de Tenochtitlán, com el dels primers emperadors xinesos. No hi ha res de dolent als mites, mentre no se’ls demani que siguin veritat.
El pitjor és quan s’exigeix que la resta del món accepti com a fets històrics el que són llegendes. I pitjor encara, quan aquest mite es fa servir per reclamar privilegis, terres o un estatus especial. Els jueus no són ni més ni menys especials que qualsevol altre grup humà. Són simplement els hereus d’una tradició cultural mil·lenària que inclou, entre moltes riqueses, un conte excepcionalment ben construït sobre un Èxode que mai va succeir.
Així que aquesta nit, mentre canten Dayenu i brinden amb vi, recordin: la llibertat que celebren no necessita ser històrica per ser valuosa. Però tampoc no pretenguin que els altres creguem en el seu relat com si fos un document de l’ONU. Vostés són molt bons contadors de contes. Però per això és “el poble escollit”… hi ha un tros tan gran com el Mar Roig que mai no es va obrir.
